MATANCES DE FAUST
I.-
El teu porc envesteix
amb les mans ben plenes.
Rares vegades algú
ha pogut fer res amb les mans buides.
El teu porc és una bona peça
que ha romput la balança,
del pes i de la justícia.
Com s’enclava la veu dins la teva fe;
i no són veus del desert,
són veus d’ara,
eixides de les teves freixures.
II.-
Amb set grufades
el gran i general verro
et va proporcionar un xalet dúplex
totalment acabat. Tot tipus de comoditats:
enciam, pinso, prostitutes,
prostíbuls de la fe.
A primera línia. Tots fórem salvatges,
adoradors de les herbes i abeurats al riu Jordà.
No hem de pretendre l’eternitat
que els rius, amb carestia,
perden l’esma i esdevenen torrents emmidonats
i furiosos.
III.-
Clares vegades
granges del mateix beuratge
t’han ofert or, encens, birra,
cocaïna, petroli, el saler i carn.
T’has pres l’or de cara
i la carn d’amagat.
Del garatge has tret
una petita capsa buida
i ens has dit que era plena
de coses no materials,
o si més no,
que era buida pels nostres pecats.
IV.-
Una ideològica pica
esdevinguda una gran pedra de marbre
per el sacrifici. Recorda-ho en un futur:
els il·lustrats són els benefactors,
seran els comensals dels teus ronyons
i de ton pare.
Tot el carrer ha vingut a veure-ho,
tothom canta els salms d’aquest degoteig.
No treguis importància al teu assassí,
sempre hi ha estat. Encara hi és.
V.-
Ben arrelat en el folklore
tots els teus penitents se n’han alegrat
de la compassió. Unes representacions
costumistes
han omplert la gran soll plena de bancs.
Les latrines
s’estenen arreu del corral
composant un joc estètic insuperable.
Fins a la darrera.
Ens convé guardar el món que ens agradi,
ens convé fer les necessitats fisiològiques
en el moment exacte d’omplir el tassó altre cop.
Les primeres parts d’un llargmetratge
sempre són més lentes i pausades.
Llavors s’acaben amb violència
i llargues riuades de foc.
VI.-
Crec en un de sol,
verro totpoderós
creador de la soll i de la barraca
i en el porc, únic fill seu.
Pintures resoltes en silenci,
veus amarades de llustre
que esdevenen corcs assedegats.
Engoleixen del tassó de l’existència
un verdanc del temps, un corc més gran.
Adormit, somiï
escriure coses molt simples,
mínimes, sense importància.
Només hi trob, però,
un degoteig tènue
de grans festes, casernes, aniversaris, odis.
Tot quan tinc és groc i de menys d’un centímetre.
L’espai de la soll s’omple de gom a gom de profecies
i nous temps que han d’arribar.
Sóc al bar i no arriba el gin.
Torn apel·lar la clemència del cambrer,
tot ell, finor de la casolana espera eterna.
Un eixam d’idees proscrites
s’endiumengen i surten al gran ballet del meu cap.
És segura la transició?
Que pot fer-me canviar d’idea?
Demà,
demà matarem el porc
i de les carns magres;
n’agafarem una grapada
escorxant-lo de viu en viu.
En lleparem la sal
i capolat,
en menjarem la part més gustosa.
Crec en un de sol,
verro totpoderós
creador de la soll i la barraca
i en el porc, únic fill seu.
VII.-
Perdoneu als nous vinguts del pèl,
no saben ben bé el que es fan.
Babaus tots aquells que encara
formen part de la guarda, dels guardats
i de l’abecedari amb vint-i-quatre lletres.
VIII.-
Dotze capitanies erigides dins l’alcohol,
la creu, la creu
rebota dins l’ampolla a cada cop de taula:
El pes, el judici, la mentida, el sopar,
la mare, el calvari, la prostituta, la sepultura
l’insigne dotzena de begudes allistades
d’una a una
a la barra del bar.
La suor, el pèl,
la cremada serra, del ventre al mugró.
Que no vas de putes?
Que l’arbre del teu seny
no perfà aquell ull voyeur?
Dotze capitanies erigides dins l’alcohol,
la creu, la creu.
IX.-
Un home de rostre dur
un botxí de rostre dur,
amb puntes excitants al pit
i un ferro prolongat i piràmic
executà el porc insensiblement,
amb la naturalitat de la ruralia
del blat i del pa diari,
del barram savi, de l’amor fet.
La sang brollava carn avall,
la grufa vermella i les grans dents negres
sanglotaven i es naturalitzaven.
El porc sadoll d’energia
restava en el silenci
propi de la serena matinera
del dia de l’ajusticiament.
El porc ha mort
en mans d’un rostre dur,
amb capacitat animal
de veure la irrellevància d’aquesta vida.
Tu, botxí qualsevol, de cada dia
també mataries les costelles?
Cada dia, el sermó del rovec
drogaaddictiu. Del nas avall
grans i negres sanglots de sang,
regalimen pel llavi superior del teu servent.
X.-
Els poders fàctics d’aquest moment,
del govern establert per ordre diví,
s’asseuen còmodament a les butaques
i a l’estiu s’hi aferren.
Si tot va bé,
tenen un secretària que els suca el penis
a cop de talonari o de suborn.
Tot i que el govern corrompi,
el que sí que fa,
gràcies als nervis i altres substàncies,
és tornar-te molt vell, molt!
Ni tan sols amb el talonari en blanc
podràs aixecar-te.
Aquest és el preu de la matança.
XI.-
Amb la respiració atenuada,
sense citació de cap tipus d’evangeli,
t’han llançat a sobre d’un matalàs
d’un metre i mig per dos
xopat de vinagre i cloroform.
Tot just topar-lo,
el lila lilós del vi ranci
t’ha colorat la pell
com si una manta d’espessa
garriga t’hagués rebentat de valent
a cops d’ullastre mil·lenari,
com ho és de mil·lenària la teva mentida.
D’aquest matalàs on jeus amb l’engany
en faran abrics luxosos de gala,
en faran memòria podrida i farcells
de coixins per a llits de luxúria.
De la resta en faran foc etern
cotó i fibra encesa, fum,
el fum de la memòria maleïda
que pesa i és sòlida, i s’engrandeix.
el corc de la xuia.
XII.-
De la carn mòlta i embotida
en direm en els actes públics
“el cos de porc” i de la sang
“la sang de porc”,
talment una institució popular.
De “el cos de porc” en celebrarem
la coentor de les espècies
de “la sang de porc”
en beurem gairebé sempre
confosa amb la memòria
erigida amb pilars d’altres sangs,
pudor de mort,
manifest íntegre de les croades,
dels genocidis,
sense espècies,
que puguin amagar la pesta
que ens condemna moralment
a no viure aquestes matances
sinó les altres, sense hipoteques,
ni treball, ni gàbies.
El porc ens ho ha promès tantes vegades,
que un servidor no s’ho empassa:
jo, faré matances i ja ho veurem.
Si ens hem d’anegar dins el vinagre ranci i etern
esdevindrem peixos de dotze sermons
i d’esperit renovador.
“Al damunt, el poblament,
enfollit, resolt, em queia,
m’enllotava humitejat.
Avinent, res no hi havia
que ajudés a l’escapada.”