poesia

nous poemes

Xerrava          (Quan salives. Editorial Moll '05)

 
Facturava la nit, l’escamot de les Caeres
a braç del teu pare, descalç,
poc humà i amb cara d’albó mustií
de romeguer pintat de mudesa.
No hi ha camí arran de cel ni d’arrel
que no hagi sentit aquest aire de gregal
perquè també xiula damunt els dits del teu pare,
descalç,
que vol que et cordis les sabates dels diumenges cada dia.


                                    (Quan salives. Editorial Moll '05)

Matí de 1936,
terrassa arran de mar.
Un vaixell s’atura enfront de la costa,
ningú no diu res, tothom surt a pescar com cada dia;
alguns duen ormejos nous,
altres el sopar de la nit passada
i el calcetins més foradats,
és la guerra.


De cos                  (Quan salives. Editorial Moll '05)

Mirau-me, senyors!
Mirau-me per les balconeres negres
d’aquell cos.
Onsevulla vagis plorar és de necis, jo
tampoc no consider profund estirar l’ànima
fins a la calor del call.
Mirau-me, senyors!
Com de la boca em neixen les arrels de la barba
i el llavi es fa tou i em surten pigotes.
De com l’orella s’aferra al muscle del cervell i les celles
color farigola s’ajunten,
esclafant els ulls del teu interior.

Mirau ara, com les extremitats i la sang se’m coagulen
i trepitj enèrgic el fondal de l’edat
i faig de Cananeu que té la mare freda.
Perquè el nostre temps
és una síntesi de tots els temps
sempre ocupats per davallar de Grècia.

Mirau l’arbre de la vida
d’on neix la paraula
i són fets nous els tactes.


                                (Quan salives. Editorial Moll '05) 

 
Aquella breu figura sempre m’ha recordat
un bosc fondal de passió
i un llogaret de particions molt rostolleres.
De petit corria pels rostolls,
i donava nom a les coses que veia.
El blat sobrevolava el capell del meu pare;
un frenètic tempteig entre la natura i l’home.

L’home no és cap broma, viu,
menja a una taula amb molta gent,
vesteix, sap la raó per on fer anar.
L’home és com vinclar la llunyania de les coses
i fer que la mort sigui un ventall,
fa i fam repòs a l’estiu.


                                (Quan salives. Editorial Moll '05) 

Les hores en aquell tasser,
esperant la reinvenció de la paciència
en un estat de periple aclaparador,
s’és caigut el sucre.
La carn, crec, és amor.


Examen d’autoretrat (Quan salives. Editorial Moll '05)

L’essència animal de l’home
perfà aquell sentit de nuesa.
La nuesa del cos és una necessitat
que l’ésser ha d’exercir
des que la real audiència divina
va prometre que érem creats a semblança seva.
Tal és aquesta afirmació
que no puc concebre un cos,
el meu cos,
com una grogor errònia de l’existència,
sinó tan sols limitada de cultura
i feta avi del jou
tal i com els comunistes d’Angola
escorxaven al poder. 

Perill de mort             (publicat a la revista s’Esclop’06)

Cap maternal cop virguer,
signe inequívoc del canvi,
del seu,
més malmés que l’insigne sang de Khrúixtev.
Tota l’àvida opinió és deslligada de l’acció incipient
d’afaiçonar sentits d’impotent activitat.
El tamarell roc omple
l’urgent crit de ràbia lluminós,
del far estant, del seny sortat.

Tu, sí,
ampla marge d’estils feixosos,
més dinàmic i més enganat;
com més diatètica és la teva son
més meus són els teus mèrits.

Salvem el port, salvem l’ànima!

                            Es Riuató, 7.08.05 

Entrecavar els morts  (publicat a la revista literària Pel capell 265)

Caminant, quan sues,
desfàs l’encanteri
de sentir pesat un volum de l’Alcover-Moll.
Ara mateix, entenc el vellut vermell
en què pernocten, cada nit,
els nostres polítics barroers.

Tot i això, la insistència dels polls
a fer-te la vida impossible
desfà qualsevol possibilitat d’aixecar-me de la cadira,
orinar a sobre la Bíblia
i apostatar amb inclemència.

La penetració de la nit dessuada
és l’auguri de l’existència irrisòria
de colgar-se amb la vulgaritat.

Un cos: Mallorca, Santanyí, Calonge.
Una empenta: jo, la lectura titubejant
del poema sisè de Poemes de Mondragó
de J.M Llompart, l’ofici sordós de l’Huguet
més campaner.

Aquesta és la prova apostatada
de seure enfront de la creació
i saber, poder dir, exibar
que la falta de vergonya
desfà la ira, immortabilitza l’acció
rabbínica de posar, cap-baix-cul-alt
l’hora reflexiva d’una paret tapial.

He fet la bodega a la roca,
bec tres barrals d’ira cada dia
encara em queden forces per escampar
un poema de guerrilla.
 

Dictator est      (publicat a la revista s'Esclop)

Em fan mal les sabates de tant de corre descalç. No s’entén.
Em... farien mal els peus, si de tant de corre i fer sagnar els peus,
em posés les sabates. Això és fer malbé l’oportunitat de néixer,
en el sentit econòmic, que és el sentit pel què es regeix, ara,
la nostra brutor, el sistema seriat, manipulat i entotsolat,
badarà que el nas de platí dels polítics s’assegui a la tribuna.
Això és el cop d’estat.

Home de llengua        (inèdit)

Digués, home de llengua,
com és la teva,
quin és el sentit de l’articulació,
no és patrimoni?
És la teva heretgia
no poder (ni voler)
anar a Madrid, perquè Madrid no és tan sols un lloc
és un “lloc de pas”.
Lloc que contamina l’ull abans del teu destí,
“lloc de pas” obligat per sortir del teu redol: “Lloc de pas”,
quina puta vergonya, quina farsa.

l'Stop                        (inèdit) 

Baff, brutor, ferum,
dins el bus 55 de Barcelona.
Un jove diu al seu amic:
vols comprar bragues?
Va i em diu això!
La paraula d’eixida
com la ignorància territorial de l’home.

La Senyora:
- Hola, davalla aquí?
- No, a la pròxima.
La serena davallada es va veure frustrada per la senyora,
stop, davalla de l’autobús i fa l’stop,
davalla i fa l’stop
jo, la gent del darrere fem l’stop,
davallem i fem l’stop.

Imaginari:
Una destral travessa amb un tall sa
el coll de la senyora, la sang
coagula enmig del carrer,
fa l’stop.  

L'aresta del teu parlar        (inèdit)

L’aresta del teu parlar
és la crosta rostollosa que sala els moments,
és la crosta rostollosa,
instintiva.
Va entrar per la finestra la delicadesa,
aquella fortalesa que et caracteritza cara al públic
“hola, què vols, quin problema hi ha?”
es fon en les nocturnitats elementals que t’atrapen
vers la veritat, la seriositat íntima, de la intimitat, que pots demostrar.
La fortalesa només pública, és el moc de llàgrimes,
que m’ofereixes perquè m’estimes.
Moc.
Tornes fer l’intent de valentia.
- No he de plorar pus.
- Ara et fas la forta?
Mirades, moc, el riure a l’espatlla esquerra,
perquè l’altre, tant m’és, és perfumada.
- Jo t’acompanyaré amb la música.
La música, la teva, que té l’atònita sintaxi d’agradar-me,
fets, els fets, moc,
la delicadesa per la finestra.
I tot era, moc, tot era
perquè no era el seu temps.