Hi trobareu vida, hi trobareu poesia, hi trobareu sentències amb regust blaibonetià, en aquest recull inicial i iniciàtic del calongí Pau Vadell. De títol humit i lubricant, “Quan salives” és el guanyador, ben merescut és segur, del premi Bernat Vidal i Tomàs d’enguany.

            Els poemes de Vadell són curts, i més que salivar, de vegades semblen escopir al lector veritats com temples, o com punys. Veritats agressives i feridores, fruit, es veu, d’una reflexió profunda que no és cosa d’un dia. S’hi coneix, l’experiència de cada dia: “He après a callar quan no tenc temps de discutir”. Discutir sobre el que hom sap, que no té per què ser molt, basta saber on és el límit de cada un: “D’opinió no en tenc, però faig la meva feina, que és la de llegir el que em diuen”. Massa coses per aprendre, massa vida per viure, massa dubtes davant tot, i el primordial, al cap i a la fi, roman també vestit de misteri: “La carn, crec, és amor”. Anau-ho a cercar, si teniu coratge.

 Antoni Riera.  (Món de llibres)

Àcida saliva

Poesia Quan salives Pau Vadell i Vallbona Premi Bernat Vidal i Tomàs 2005 Pròleg d'Antoni Artigues Editorial Moll. Palma, 2006

Jordi Llavina

És difícil que un primer llibre de poemes no sigui afectat. En una opera prima hi acostuma a haver coses ridícules, massa paraules esdrúixoles: l'expressió (pretensiosa), la tria de temes (àmplia i carregosa), el punt d'egolatria que hi aboca el poeta novell (d'estricte compliment). No és el cas de Quan salives, que em sembla un llibret amb un punt gamberro -si se'm permet el castellanisme- molt saludable. Un llibre compost a mitges entre el cervell i l'entrecuix, no del tot críptic però sí una mica; dinàmic, crític.

Vadell forma part de la selecta societat literària que cerca "el punt cardinal, / la sinceritat de la paraula", i d'una generació postimparable que promet grans aventures líriques (amb Irene Tarrés i Àngels Gregori, entre d'altres). Com el joveníssim Rimbaud, "de petit corria pels rostolls". La seva comesa, ara per ara, està exempta de l'impost del temps (va néixer el 1984), però els seus poemes conviden la gent a dir-hi la seva. Els punts cardinals de les seves lectures poètiques són molt segurs, i, com en Blai, Pau Vadell vol seduir el món des del seu refugi (com Brossa, està enderiat a fer sumaris astrals; i a topografiar els somnis, a la manera de Bauçà: aquest és el seu llinatge). Accions tan quotidianes com cordar-se les sabates o xiular ran de mar adquireixen un vernís gairebé sagrat (Blai Bonet també en sabia molt, de jugar amb el sagrat, i d'enredar-s'hi). De vegades, un vers ens informa que algú s'omple les butxaques de sal. El poeta es mostra càustic amb la "bona gent / afeccionada al joc del monopoli a gran escala". El poeta no només declara, sinó que condemna. De "ca nostra", en diu això: "matèria de buidor literal, plena de semàntiques ambigües". La saliva és àcida, en molts altres moments (aquella saliva que Déu pren als homes "de booooona fe"). Hi ha imatges que tenen una força extraordinària, com ara la de la dona que plega de terra "un mugró mig desfet", i, en un altre sentit, aquestes dues: "el meu immens hivern / amb els ous de la gelera"; "el blat sobrevolava el capell del meu pare".

Malgrat que en alguns versos la dicció trontolla, en general Vadell se'n surt prou bé. És calculadament el·líptic, mai no resulta previsible ni evident. L'erotisme es convoca sense fer ús dels substantius explícits (Menarquia del pa i l'estiu). L'evocació del pare es pot resseguir en diversos poemes. La de la mare, en un poema sobre el naixement del poeta (Tià Alzamora en té un que s'hi podria comparar), que és, en última instància, el naixement del crit poètic i, doncs, de la seva identitat. La matèria humana, "la part més esquerda de la naturalesa tota perfeccionada", constitueix el motiu principal -i vari- dels poemes. Un llibre intel·ligent, que puny.

 (Diari Avui. 19.07.06

UN PAU VADELL DINS CA TEVA

laura | 16 Desembre, 2006 09:41